Si quan vas a buscar els fills a l’escola el primer que fas és carregar les seves motxilles, mentre estàs al parc li aguantes l’entrepà perquè vagi fent mossegades o no dubtes en acabar o fer-li els deures, és possible que t’hagis apuntat al carro de la hiperpaternitat, un model de criança exportat d’Estats Units que converteix els fills en el centre més absolut de la vida familiar.

Sembla que hi ha dos senyals d’alarma per saber si ens hem convertit en hiperpares. Un, si no som capaços d’observar els fills sense intervenir a la primera oportunitat. I un altre és quan es parla en plural dels fills: “Avui tenim un exàmen”, “Hem aprovat”, “Hem fet un treball”… Però si voleu mesurar el vostre grau d’hiperpaternitat podeu omplir aquest qüestionari

La periodista barcelonina Eva Millet ha publicat un llibre titulat Hiperpaternidad. Del modelo mueble al modelo altar (Plataforma Editorial) en què desenvolupa amb detall els diferents aspectes d’aquest fenomen pel qual s’ha passat de tenir fills moble, a qui es feia poc cas, a tenir fills altar, que es veneren.

La hiperpaternitat es caracteritza principalment per una atenció excessiva als infants i una perpètua supervisió, però té diferents formes i graus. Podem trobar figures com els pares helicòpter, que sobrevolen la vida dels seus fills – petits i no tant petits- pendents de les seves necessitats i els seus desitjos, els pares piconadora, que aplanen el camí perquè els fills no s’hagin d’enfrontar a cap obstacle a la vida, els pares guardaespatlles, que vigilen que ningú critiqui el seu nen o nena o altres tipus d’hiperpares i hipermares fins arribar a les mares-tigre, representades per Amy Chuan, qui dirigeix de forma implacable la vida de les seves dues filles amb un sistema descrit en el supervendes Madre tigre, hijos leones (Temas de Hoy).

La conseqüència? Baixa tolerància a la frustració, poca autonomia, més pors i tendència a l’aborriment. En paraules d’Eva Millet , estem criant nens L’Oréal: “perquè jo ho valc”, que d’altra banda són nens que davant una petita dificultat es desmunten perquè mai els hem donat l’oportunitat ni les eines per aprendre a resoldre els seus problemes.

L’antídot? la periodista proposa l’underparenting o sana desatenció dels fills, que consisteix a no anticipar possibles contratemps i a no perdre els nervis davant qualsevol malestar de l’infant. Afirma que la feina dels pares i mares és estar pendent dels fills i filles, però sense intervenir a la primera ni fer-ne un drama. La clau és deixar-los més tranquils i confiar en ells perquè són capaços i aquesta capacitat és el que s’ha de reforçar.

En paraules de la psicòloga Maribel Martínez “Els pares hem d’aprendre a immiscir-nos menys, deixar-nos dur una mica pel nostre instint i observar com s’espavilen, es desenvolupen, busquen recursos i aprenen i, finalment, reforçar l’esforç, felicitar-los. Aquest és l’antídot per aquest model d’hiperpatenitat”

 Us deixo l’enllaç al blog de l’Eva Millet per si voleu aprofundir en el món de la hiperpaternitat.

Àmbit: EDUCACIÓ
Autor: Neus Tayà