El disseny de l’aula

Si prenguéssim un cirurgià del 1890 i el poséssim a un quiròfan actual, entraria en xoc i no sabria ni per on començar, vist l’enorme avanç tecnològic que s’ha produït als quiròfans i a la medicina. Al contrari, si prenem un professor d’educació secundària de la mateixa època i el traslladem a una escola actual, podria seguir el ritme de la classe en pocs minuts.

 Seymour Papert.

Matemàtic i enginyer pel MIT. (Educador i col·laborador del psicòleg educatiu Jean Piaget, va inventar el llenguatge LOGO de programació per a infants. Se’l considera pioner en estudis d’AI)

 Aquest agosarat exercici de ciència-ficció, si més no, ens hauria de servir per replantejar-nos, entre d’altres, el disseny dels espais i diversos recursos de les aules d’avui en dia.

Però, d’on venen les aules que pretenem revisar? Al blog educaremania ens aporten una visió històrica de la configuració de les aules des de la Revolució Industrial i una crítica ferotge al model educatiu dels germans La Salle i al model Lancaster.

La reflexió quant a la distribució dels espais de l’aula s’ha centrat sovint en la disposició de les taules. En aquest sentit, la següent imatge tracta d’associar diferents distribucions a diferents metodologies.

Però n’hi ha prou amb redecorar els espais amb el mobiliari existent, hem estat capaços de moure la pissarra o només l’hem feta digital i igualment inamovible?

En aquest sentit, l’entrevista a la dissenyadora Rosan Bosch ens pot aportar llums, quan reflexiona sobre atendre les necessitats més que educatives gairebé fisiològiques de nens i nenes a les aules i quan aporta dissenys enriquidors dels espais, però també aporta certes ombres quan els resultats de la seva feina es dirigeixen eminentment a destinar-hi altes quantitats de recursos econòmics.

En definitiva, si els espais d’aprenentatge s’han de redefinir fugint de l’arcaica configuració horitzontal de taules enfrontades al professor com a transmissor de coneixements, però tampoc ens hem de deixar encegar per nous paradigmes que només adapten l’alumnat a les noves necessitats de la societat del coneixement, potser hauríem de replantejar-nos el concepte mateix d’aula o classe per començar aquesta regeneració tal i com varen fer en un sentit molt ampli de l’aprenentatge la Rebeca i el Mauricio Wild que parlaven d’educació com a acompanyament als processos de maduració els aprenentatges.