Les diferències entre els VTC -servei de lloguer de vehicles de turisme amb conductor-, i taxis -servei de transport de passatgers en vehicles de turisme-, es centren essencialment en les autoritzacions requerides i, sobre tot, en els requisits necessaris per al desenvolupament de la seva activitat.  D’aquesta forma, de les diferents modalitats per a la contractació d’aquests tipus de servei -(a) en parades; (b) directament en carrer o (c) servei pre-contractat de forma telefònica o mitjançant altra tecnologia de la informació i la comunicació-, el marc legal vigent a Espanya permet als taxis operar en les tres opcions mentre que per als VTC només és possible la pre-contractació de forma telefònica o mitjançant tecnologies de la informació i comunicació –art. 182.1  Reial Decret 1211/1990, de 28 de setembre, pel qual s’aprova el Reglament de la Llei d’Ordenació dels Transports Terrestres-.

La regulació en detall dels VTC es troba a l’Ordre FOM/36/2008, de 9 de gener, que desenvolupa el Reial Decret 1211/1990 i que va derogar l’anterior Ordre de 30 de juliol de 1998 on ja s’hi estableix la regla 1/30  (una llicència VTC per cada 30 llicències d’autotaxi), la qual fou suprimida l’any 2009, per tornar a ser reinstaurada el 2015 -amb el Reial Decret 1057/2015, de 20 de novembre-. Les llicències de VTC denegades durant el període que va de 2009 a 2015 han estat reconegudes per múltiples sentències alimentant aquesta inseguretat jurídica el conflicte amb el sector del taxi donat que per la via judicial i pronunciament rera pronunciament s’ha anat trencant la ratio 1/30 anteriorment esmentada.

El marc regulatori dels VTC ha estat posat en qüestió per la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, considerant que el marc normatiu restrictiu preten blindar i mantenir un règim de monopoli en el sector del taxi mitjançant un informe de juny de 2016. També l’Autoritat Catalana de la Competència mitjançant informe IR 31/2017, planteja que cal incentivar una major competència entre taxis i VTC per mitjà de la lliure operació en els diferents segments de contractació del servei.

En relació a aquests informes s’ha d’indicar que els conductors de VTC poden ser o bé propietaris de la llicència i conductors del vehicle o bé treballadors d’empreses que han comprat les llicències, regulant-se el seu treball pel corresponent conveni col·lectiu. Quan aquestes compres de llicències són massives poden arribar a distorsionar la competència.

Per altra banda, d’acord amb la sentència de 20 de desembre de 2017 del Tribunal de Justicia de la Unión Europea, en l’assumpte  C434/15 (Associació Professional Elite Taxi contra Uber Systems Spain, S. L.), el servei ofert per Uber no pot qualificar-se de servei de la societat de la informació, es tracta més aviat de la organització i gestió d’un sistema complert de transport urbà sota petició, circumstància aquesta que obliga a la disposició del previ títol habilitant o autorització administrativa.

Per intentar pacificar les posicions contraposades s’han dictat durant aquest any dos Reials Decrets Llei -números 3/2018 i 13/2018-. El segon dels Reials Decrets Llei estableix que seran les comunitats autònomes i els ajuntaments les administracions públiques que regulin el servei de vehicles de turisme amb conductor (VTC), en la seva qualitat de transport urbà. Disposa que després d’un període transitori de 4 anys, les actuals autoritzacions VTC d’àmbit nacional quedaran habilitades únicament per realitzar transport interurbà. En conseqüència, al final d’aquest període, per poder realitzar serveis VTC en àmbit urbà, s’haurà de sol·licitar la corresponent autorització a les comunitats autònomes o als ajuntaments, el que implica que les VTC d’àmbit nacional perdran la seva eficàcia, encara que només la mantenen per al transport interurbà.

El Reial Decret Llei 13/2018 habilita les comunitats autònomes a modificar les condicions d’explotació de les VTC d’àmbit nacional per als serveis en el seu  territori, incloent condicions com precontractació, sol·licitud de serveis, captació de clients, recorreguts mínims i màxims, serveis o horaris obligatoris i especificacions tècniques del turisme.

Per concloure i, pel que fa al servei de transport de passatgers en vehicles de turisme -taxi-, a banda de la Llei 16/1987 d’ordenació dels transports terrestres, apareix regulat per la Llei 19/2003, de 4 de juliol, del taxi i a l’àmbit metropolità pel reglament metropolità del taxi -en municipis de fora de l’àmbit de l’àrea metropolitana, els municipis tenen les seves regulacions específiques-.

Àmbit: JURÍDIC