L’impost sobre l’Increment del Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana (IIVTNU), és un tribut directe que grava l’increment de valor que experimentin els esmentats terrenys i es posi de manifest com a conseqüència de la transmissió de la seva propietat per qualsevol títol o de la constitució o transmissió de qualsevol dret real de gaudi, limitatiu del domini, sobre els esmentats terrenys –article 104.1 del Reial Decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març, pel qual s’aprova el text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals, TRLRHL-

La Sentència del Tribunal Constitucional 59/2017, d’11 de maig, va declarar que els articles 107.1, 107.2 a) y 110.4, del TRLRHL, són inconstitucionals i nuls, però únicament en la mesura que sotmeten a tributació situacions d’inexistència d’increments de valor.

L’esmentada sentència del Tribunal Constitucional ha donat origen a dues línies interpretatives:

  1. La tesi maximalista. Han estat molts els Tribunals que han anul·lat sistemàticament les liquidacions dictades en relació a l’IIVTNU, amb independència que aquestes s’haguessin practicat sobre la base de situacions expressives o inexpressives de capacitat econòmica.
  2. La tesi minimalista. Aquesta segona línia interpretativa defensa que s’ha d’abonar l’IIVTNU en els casos en què existeixi un veritable increment de valor. A la seva vegada,  dins d’aquesta segona línia interpretativa existeixen diverses matisacions relatives a la càrrega de la prova i als mitjans de prova admissibles.

La molt recent sentència del Tribunal Suprem 1163/2018, de 09/07/2018 determina l’abast de la sentència del Tribunal Constitucional abans esmentada i es posiciona a favor de la tesi minimalista considerant que es pot liquidar l’IIVTNU en els casos en els que no s’ha acreditat per l’obligat tributari la inexistència d’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana.

Per saber més:

Àmbit: JURÍDIC