Bancs, ajuntaments i habitatges buits.

La recent sentència del TSJ de Catalunya de 21/11/2017, resol un recurs interposat pel Banco Popular Español, S.A. contra una resolució de l’Ajuntament de Terrassa, en relació a la imposició de mesures coercitives envers els habitatges buits de la seva titularitat en aplicació de la Llei 18/2007, de 28 de desembre, del dret a l’habitatge (LDH en endavant), tot considerant que aquesta Llei no habilita als Ajuntaments per prendre mesures d’aquest tipus, i ho fa en els següents termes:

1.- La LDH preveu al seu article 5.3 la possibilitat que en garantia del compliment de la funció social de la propietat d’un habitatge o un edifici d’habitatges, les administracions competents en matèria d’habitatge arbitrin vies positives de foment i concertació, així com mesures, incloses les de caràcter fiscal, que propiciïn el compliment de la dita funció social i en penalitzin l’incompliment.

2.- La determinació de quina hagi d’entendre’s per l’administració competent ve establerta a l’article 42.1 de la LDH segons el qual la Generalitat, en coordinació amb les administracions locals, ha d’impulsar polítiques de foment per a potenciar la incorporació al mercat, preferentment de lloguer, dels habitatges buits o permanentment desocupats. Amb aquesta finalitat, ha de vetllar per a evitar situacions de desocupació permanent d’habitatges i ha d’aprovar els programes d’inspecció corresponents.

Quant al règim d’atribució de competències cal tenir en compte les implicacions de la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’Administració Local, la qual d’una concepció oberta de la noció de “servei públic local”, ha passat a una concepció limitada, menys generosa i estrictament vinculada a les competències assignades legalment i amb la deguda precisió, sense massa possibilitats d’apel·lar directament als fins per fonamentar en aquests un àmbit competencial mancat de límits assequibles -arts. 25.1, 85.3 i 85.5 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases de règim local-.

3.- D’aquesta forma quan l’article 41.3 de la LDH diu que l’Administració competent ha d’obrir expedient administratiu per a determinar, conèixer i comprovar els fets relatius a la utilització d’habitatges de manera anòmala; o,  quan l’article 113 de la LDH estableix que, l’Administració competent pot imposar de forma reiterada i consecutiva multes coercitives, quan transcorrin els terminis assenyalats per a dur a terme una acció o omissió prèviament requerida, s’hi està referint -d’acord amb l’article 42.1-, a la Generalitat de Catalunya.

4.- Per altra banda, la multa coercitiva només es justifica davant d’una conducta que pugui ser qualificada d’infracció administrativa. En aquest sentit, l’article 123.1 de la LDH tipifica com a infracció molt greu el fet de “Mantenir la desocupació d’un habitatge, després que l’Administració hagi adoptat les mesures establertes pels apartats de l’1 a 5 de l’article 42”, sense la prèvia adopció d’aquestes mesures no hi ha infracció administrativa ni, consegüentment, multa coercitiva a imposar.