• “Quina sort que tens!”
  • “1 mes??!”
  • “Ja m’hauria agradat. A la meva època vaig estar dos dies”
  • “¡Qué c*****!” (aquest havia estat pare recentment, li perdono)

 

Respostes que recentment he escoltat a causa de la meva paternitat i del permís que he pogut gaudir. 15 dies extra que després de viure’ls considero que són or pur, de valor incalculable i m’han fet sentir extraordinàriament afortunat. 15 dies de més que la gran majoria de persones no tenen el plaer de gaudir.

Suposo que pertanyent al Servei de Recursos Humans i escrivint en un àmbit anomenat Recursos Humans moltes persones posaran en solfa el que estic escrivint. Gajes del oficio. Però amb la vivència sentida encara tan propera em sento molt afortunat i considero que això és conciliar de veritat. Almenys, òbviament, respecte al nostre entorn. No estem a Suècia.

Aquesta qüestió m’ha fet reflexionar i anar una mica més enllà. Què és exactament conciliar? I, amb l’acord i el conveni a la mà, conciliem? No entraré a debatre aquests temes espinosos de manera superficial, no és l’objecte d’aquesta història.

Estic segur que per a molts aquest és un dels motius pels quals ens agrada treballar en aquesta organització. Però…n’hi ha més? No sé quin és el sentir general. Suposo que les bonances o virtuts van modulant-se amb el pas dels anys i entren en joc altres injustícies (reals o no), frustracions o decepcions. La carrera professional és extensa. El que està clar que en termes de conciliació moltes vegades estem una passa per davant d’altres organitzacions i això hauria de servir d’exemple de com funcionar a molts altres. Si empreses privades com Iberdrola fan jornada intensiva i no ho noten a nivell productiu serà per alguna cosa.

En definitiva, entenc que conciliar és, bàsicament, no perdre’t moments de la teva vida on ets important. Ja sigui per a tu mateix o per al teu entorn. Li donem el valor just a aquests moments? És molt difícil associar un valor retributiu a la quantitat de benestar que experimentes però és indubtable que és un dels grans estímuls que tenim.

Per sort és una consciència que va penetrant en la societat, plataformes com l’iniciativa de la reforma horària o el constant debat dels deures (del que va parlar en Xesco!) són un exemple de que les coses canvien gradualment. Tot és qüestió de temps. D’aquí no gaire mirarem enrere i probablement direm allò de… t’enrecordes de quan no sabíem el que era conciliar?

Àmbit: RRHH
Autor: Robert López