Aquesta frase no ha estat pronunciada per un porter de discoteca amb males puces sinó que és una de les frases (o pensaments) recurrents en la City de Londres, una de les àrees de treball de l’àmbit financer i econòmic més important del món.

L’article apareix en base al que diu un informe sobre mobilitat social al Regne Unit de fa pocs anys. La xifra amb la que comença l’article és la següent: el 7% de nens britànics assisteixen a escoles privades però, segons dades de 2014, en els darrers anys el 34% de les incorporacions en el sector de la banca d’inversió havien estudiat a aquestes escoles. L’article es centra en com es descarta als processos de selecció per l’aspecte físic dels candidats/ates vinculant certs prejudicis de classe al calçat que porten, el vestit o com tenen tallat el cabell.

Però la qüestió va molt més enllà de l’anècdota. Al cap i a la fi, si saps que aquest és el codi de vestimenta i imatge simplement t’adaptes i el copies. Però la reflexió va molt més enllà i apunta a un codi ocult més ampli i indesxifrable de maneres, imatge i discurs. Excepte per aquelles capes més altes ja familiaritzades i que, sobretot, tenen accés a aquesta informació i als privilegiats i infinits vincles i interrelacions entre aquells que ja hi treballen. Aquestes són les veritables barreres de la mobilitat social. Com tot, cada vegada més subtils però que no deixen de perpetuar un mateix perfil per perpetuar determinades maneres de fer les coses.

Considereu que això també passa al nostre país?

Àmbit: RRHH
Autor: Robert López