Notificacions electròniques. L’avís de notificació.
La notificació constitueix un inel·ludible tràmit procedimental mitjançant el qual l’òrgan administratiu competent practica una comunicació fefaent a l’interessat o interessats en un procediment. Aquesta comunicació constitueix un requisit essencial per tal que l’acte administratiu que es notifica produeixi els seus efectes i afecta de forma substancial als terminis per interposició de recursos ja siguin administratius o judicials.
La Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del procediment administatiu comú, atorga un caràcter preferent a les notificacions electròniques, i als efectes de facilitar que de la posada a disposició de les notificacions en la seu electrònica es fa coneixedor al seu destinatari, preveu la tramesa d’avisos de notificació, sempre que això sigui possible, als dispositius electrònics i/o a l’adreça de correu electrònic que l’interessat hagi comunicat.
Si bé l’article 41.6 de la Llei 39/2015 estableix que la falta de pràctica d’aquest avís no impedirà que la notificació es consideri plenament vàlida una recent Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de data 15/06/2018, planteja la possible indefensió que es pot produir davant la falta d’avís de notificació no obstant haver estat correctament practicada la notificació pròpiament dita a l’empara del principi de confiança legítima,. Al seu fonament de dret sisè aquesta sentència diu:
“En el presente caso, es evidente que la notificación se realizó escrupulosamente conforme a las formalidades legales pero que no cumplió con su finalidad no por una actuación negligente del contribuyente, que esperaba, como las 4 veces anteriores que le llegara el aviso, sino porque el aviso no llegó, y, por tanto, no accedió. Y es que como dice la indicada STS de 16.11.2016 referenciada: “Por ello, como este Tribunal ha dicho, lo relevante, pues, no es tanto que se cumplan las previsiones legales sobre cómo se llevan a efecto las notificaciones, sino el hecho de que los administrados lleguen a tener conocimiento de ellas. Todo lo cual lleva a concluir, en palabras del propio Tribunal Constitucional, que ni toda deficiencia en la práctica de la notificación implica necesariamente una vulneración del art. 24.1 CE, ni, al contrario, una notificación correctamente practicada en el plano formal supone que se alcance la finalidad que le es propia, es decir, que respete las garantías constitucionales que dicho precepto establece, sentencias del Tribunal Constitucional 126/1991, FJ 5 ; 290/1993, FJ 4; 149/1998, FJ 3; y 78/1999, de 26 de abril , FJ 2].” (FJ 4º)”
Sobre la qüestió es pot trobar informació als blogs de Víctor Almonacid i de Diego Gómez Fernández.
Interessant.