Sentim a parlar d’engegar un procés de participació o d’avaluació i comencem a tremolar (jo el primer), per la magnitud, la complexitat, el temps, l’escassa confiança en els resultats finals.

Us vull parlar de dos projectes, per diferents raons, i que han convergit en propostes similars. I el més important: són abastables, complexes també, però més que factibles.

L’avaluació del programa de patis escolars oberts a Barcelona: programa acotat, concret. A Sant Boi implementat de fa uns mesos. Es tracta d’avaluar-lo per treure’n conclusions clares sobre com està impactant el projecte, quines mancances presenta i com es poden reconduir. Interessant perquè combinen tècniques a l’ús (bases de dades i entrevistes), amb d’altres que ens costa més fer el pas d’adoptar, com les observacions participants en els mateixos espais on “passen coses”. Al final, propostes entre d’altres coses per redefinir el rol de monitors/es, l’establiment de canals de coordinació efectius entre totes les parts implicades, o (interessant!): com reconduir la dinamització dels patis per trencar amb l’hegemonia de les activitats més masculinitzades i invasives (diguem que parlem de futbol) a favor d’una major diversitat d’activitats proposades pel conjunt de nanos i nanes.

La participació de tota la comunitat educativa en el disseny del pati de l’Escola Dovella en clau d’igualtat de gènere: una petita meravella, on hi ha participat el conjunt de professorat, l’AFA, nanos i nanes, i que ha acabat repercutint portes enllà de l’escola. Com repensar els espais perquè “passin coses” diferents? Com fer que un espai pugui acollir zones de joc diferents, per a tothom, no invasives, on tots i totes s’hi sentin representades i generin altres relacions?

Jo m’hi apuntaria…

Àmbit: CIUTADANIA