Seguim amb les arts com a element i eina terapèutica!

 

Tot i que la utilització de l’art com a mitjà d’expressió és, fins i tot, més antic que la comunicació oral, el concepte de l’art com a teràpia sí que és més innovador. No obstant, Sigmund Freud, en els seus primers estudis de psicoanàlisi va descobrir que les obres d’art realitzades per pacients, podien comunicar emocions que el llenguatge oral no permetia. Així, amb l’aplicació de diferents disciplines artístiques com la música, la dansa, la pintura, el dibuix, l’escultura, la dramatització, la literatura, etc., les persones aprenen a conèixer’s i desenvolupar habilitats que els permeten sentir-se més segures i confiades, de manera que se senten capaces de fer front als seus problemes i resoldre’ls. L’art permet crear un espai tranquil en què la persona pot expressar lliurement els seus sentiments, fins i tot, sense que aquest se n’adoni, i alliberar vells bloqueigs, pors, inseguretats, etc. que poden estar limitant el seu desenvolupament o dificultats d’aprenentatge i, en alguns casos, la pròpia salut.

 

“Els humans som una espècie musical en la mateixa mesura que lingüística”. Tots i totes nosaltres podem percebre la música: tons, timbre, intervals d’altura, contorns melòdics, harmonia i , fins i tot, ritme. Integrem tot això i “construïm” música dins de la nostra ment, utilitzant moltes parts diferents del cervell. A més, el fet d’escoltar música no és només una qüestió auditiva i emocional, també és motriu: “Nosaltres escoltem la música amb els músculs”, va escriure Nietzsche. Seguim el compàs de la música, involuntàriament, encara que no l’estiguem escoltant de manera conscient, i la nostra cara i les nostres postures reflecteixen la “narrativa” de la melodia, i els pensaments i els sentiments que ens provoca.

 

Des del terreny cinematogràfic ens han fet palès aquest fenomen, tot presentant diferents pel·lícules en les què l’eix vertebrador d’intervenció amb infancia-adolescència en risc d’exclusió i/o marginalitat, és la música i/o la dansa.

  • West side story (1961), Annie (1982), Los chicos del coro(2004), Rent (2005), Déjate llevar (2006), Step up (2006), Step up 2 (2008), Street dance (2008), Step up all in (2014)

També trobem altres pel·lícules que ens conviden a la reflexió musicoterapèutica.

  • El piano (1993), Claroscuro (1996), School of rock (2003), El solista (2009), The music never stopped (2011)

 

Hi ha experiències en infància en risc, gent gran, salut mental, persones amb diversitat funcional i amb d’altres col·lectius on es fa evident que la musicotaràpia aporta qualitat de vida.

 

 

 

 

Àmbit: SOCIAL
Autor: Ana de Mingo