La violència sexual, una realitat incòmoda
Segons la darrera enquesta europea sobre violència contra les dones, una de cada 9 dones dels països de la Unió Europea ha patit violència sexual i les xifres pugen fins el 55% si ens fixem en les dones que han patit situacions d’assetjament sexual. En el cas dels abusos sexuals a menors, els darrers estudis mostren que gairebé un 18% de persones joves han patit abusos durant l’infantesa (el 15% dels nois i el 23% de les noies) majoritàriament per part d’homes de l’entorn proper.
Sembla increïble que una violència amb una prevalença tant alta sigui de les menys denunciades: es calcula que a l’Estat Espanyol només es denuncïen un 20% dels delictes.
Delictes de proximitat
Mentre les agressions sexuals les situem en carrerons foscos i les imaginem prepetrades per desconeguts que pateixen transtorns incurables aconseguim que la violència sexual sigui una realitat aliena a nosaltres i als nostres entorns. Però la realitat, tal i com ens explica l’advocada Carla Vall és molt diferent: en el 85% de les agressions o abusos sexuals les víctimes coneixien prèviament els seus agressors. En la meitat dels casos es tracta de la parella, l’exparella o la persona amb qui la víctima mantenia una relació sexoafectiva; en un 25% es tracta d’un amic de la víctima; en un 10% és directament un familiar; i en el 15% un conegut.
Alhora, la major part d’agressions (el 60%) passen dins les cases, en els espais de les finques de les víctimes (15%) i al cotxe de la víctima o l’agressor (el 10%) i només un 15% al carrer.
L’estigmatització de les víctimes
Els delictes sexuals, encara avui, continuen sent més estigmatitzadors per les víctimes que per als agressors. Pensem per un moment en les agressions sexuals durant el Sant Fermín o en la magistrada del jutjat número 1 de Vitòria preguntant a una denunciant d’agressió sexual “¿cerró bién las piernas?”. De fet, segons un estudi criminològic de Mont i Miller, fins un 70% de les dones que arriben a judici es penedeixen d’haver iniciat el procediment pel tracte rebut per les institucions.
Trencar el silenci
Deia la Bel Olid fa uns mesos, arrel del cas dels Maristes, que per tal que existeixi l’abús cal que hi hagi qui l’ignori, qui faci veure que no veu, qui no el vulgui veure. I cal que els nostres cossos (i els de les nenes de 10 anys) siguin exposats com objectes a les revistes i cal que algú rigui les gràcies al degenerat que diu que li agraden les menors.
Cal, doncs, trencar el silenci. Cal donar suport a les dones, nenes i nens que pateixen o han patit agressions i cal que estiguem disposades a acceptar que els agressors viuen entre nosaltres.
Interessant article; per desgràcia no em sorprenen ni les dades ni la pregunta de la “magistrada il·lustrada”…felicitats Anna!
Gràcies Àlex! A mi d’entrada sí que em va sorpendre. Ja pensava que la violència sexual era sovint exercida per homes coneguts, però no hagués dit que era el en 85% dels casos. També m’han resultat sorprenents les xifres d’abús infantil, pel nivell de prevalença, 1 de cada 5 persones (!)
Bon article Anna! A mi també m’ha sorprès la xifra del 85% i també molt la que solament un 15% que tenen lloc al carrer. Com tot, les agressions sexuals i els comportaments van mutant i potser per fer front més fermament hauríem de canviar l’idea preconcebuda/audiovisual de carrerons foscos com dius o agressions més violentes. Suposo que tot ha passat a ser més subtil.
Gràcies! Més que conductes que muten jo diria que es tracta de visibilitats i invisibilitats, de com els mitjans acaben amplificant aquella violència que té un component morbós i més ‘espectacular’ i contribueixen a que, entre totes, creem imaginaris que també ens són molt més còmodes que la realitat. I sí, cal canviar imaginaris, desarticular desigualtats i , segurament, millorar els dispositius d’atenció 😉 Se’ns gira feina…
Molt bon article, punyent però necessari
Visca l’hipertext 😉 Merci!