Els festivals tampoc no són país per a dones

Fa uns mesos parlàvem que parlar en públic no era país per a dones en referència a la infrarepresentació femenina en jornades i conferències. Gràcies als suggeriments de la Maria Soto i el Robert López, seguim aquest fil conductor, aquest cop en relació als cartells dels festivals de música.

Recentment, el Canet Rock presentava en públic el cartell d’enguany, on no hi figura cap artista femenina. La Laura Duran, directora artística de l’empresa productora del festival en qüestió, es defensava adduïnt que no n’havien trobat cap que encaixés amb la línia proposada per a aquesta edició, entre d’altres coses perquè encara hi ha menys dones dedicades al rock, indie i música mestissa. La Mireia Mora, que treballa a l’equipament cultural Fabra i Coats, hi fa la rèplica a la mateixa publicació, posant sobre la taula algunes qüestions molt interessants:

• La menor presència de dones en els escenaris musicals, i sobretot en determinats estils, és casual? Què fa que una noia s’imagini abans com a seguidora d’un grup que destrossant les cordes sobre l’escenari?
• Què fa que determinats grups musicals liderats per noies no passin de l’escena underground?
• Les administracions públiques, han de seguir subvencionant esdeveniments on no es demostri un mínim esforç per equilibrar aquesta situació?

I em quedo amb una frase de la Lucía Lijtmaer, comissària del festival Princesas y Darth Vaders:

“Repito: quien no encuentre mujeres, es que simplemente no está haciendo bien su trabajo”.

Chapeau.

Foto de capçalera: Designed by Freepik