El sentit de la vida

L’home a la recerca del sentit, de Viktor Frankl, és un d’aquells llibres del que tothom ha sentit a parlar o fins i tot que recomana sense por. En aquest cas jo recomano la lectura però no sense fer una  advertència prèvia.

Tot i que el llibre està escrit per un psiquiatre i neuròleg vienès, conegut com el pare de la logoterapia, es tracta d’una lectura senzilla on es recullen les seves experiències i emocions vinculades al seu passi per un camp d’extermini nazi durant la segona guerra mundial. Per tant, com podreu suposar, la lectura pot resultar dura per alguns i impossible per altres.

Més enllà dels detalls que et poden apropar a la qüotidianitat d’aquella experiència, valen la pena les reflexions a les que et porta la lectura, moltes d’elles recollides a la introducció, escrita per José Benigno Freire.

Per a mi una de les conclusions més encertades és una que diu més o menys així, ” El sentit de la vida es resumeix en tot allò capaç de servir de palanca per a l’acció concreta i qüotidiana.” Òbviament es tracta d’una perspectiva més comportamental i menys existencialista, però  estic convençuda que les coses han de tenir sentit en l’aquí i l’ara, en situacions concretes i qüotidianes. Que les coses tinguin sentit ara i aquí és perfectament compatible amb una visió més espiritual de la dimensió humana de la qual potser algú de vosaltres s’atreviria a tractar en algun post (convidats esteu!).  En aquest punt de vista més particular es veuran reflectits tots els impacients com jo, però veritablement crec que el sentit de la vida és més una qüestió de fets que de fe.

Pels que no s’atreveixin amb el llibre i vulgui fer una aproximació més distesa us proposo aquest recent article.