El descensor social

L’ascensor social ha estat una de les claus d’èxit de les societats del benestar, de la seva acceptació i legitimitat a ulls de bona part de la població. Com a ascensor social s’entén el mecanisme, especialment mitjançant la igualtat d’oportunitats i l’extensió i universalització de l’educació, pel qual les persones d’orígens socials més humils i desiguals poden ascendir en l’escala social. És a dir, assolir nivells de benestar, ocupacions i estatus superiors als dels seus pares i mares. Aquesta ha estat la dinàmica de les modernes democràcies occidentals. Ara, però, ens trobem davant la tendència oposada: la del descens social i la pèrdua de benestar d’importants capes socials com a resultat del recent context de crisi econòmica.

Aquest és l’objecte de l’estudi “Crisi, descens social i xarxes de confiança” d’en Xavier Martínez-Celorrio i Antoni Marín Saldo, sociòlegs i investigadors del grup de recerca Creativitat, Innovació i Transformació Urbana de la Universitat de Barcelona. Enlloc de mostrar una fotografia fixa d’un moment concret, l’estudi fa el seguiment d’un mateix grup d’individus durant el període 2008-2012. D’aquesta manera, poden oferir resultats dinàmics i posar de relleu entrades i sortides i el temps de permanència en determinades situacions, com la de pobresa.

L’estudi és ric en matisos per donar compte del moviment de persones d’unes posicions socioeconòmiques a unes altres fruit de la recessió econòmica que esclatà a finals del 2008. Us en presento algunes conclusions:

1. Encara ara, les xifres de la recessió econòmica i la magnitud del seu impacte són esfereïdores: 1) en 7 anys (2008-2014) s’ha destruït tota l’ocupació creada entre 2003 i 2007, el que representa el 21% dels llocs de treball; 2) les llars amb menys de 15.000 € nets representaven el 12% del total el 2007, el 2011 ja en representaven el 20%. Les llars pobres han augmentat un 41%.

2. Contradient idees preconcebudes sobre la determinació de l’origen social familiar sobre el futur de les persones, l’estudi torna a posar de manifest que l’educació s’ha acabat instaurant com el principal criteri de divisió i estratificació social.

Ex: entre el 2008 i el 2013, el 66,2% de llocs de treball destruïts corresponen a persones amb un nivell d’estudis que no va més enllà de l’ESO o l’EGB.

3. La post-crisi es composa de descensor (descens d’una gran capa de l’anterior classe mitjana en una nova classe popular mixta i diversa), precarització (contractes temporals, jornades parcials i de curta durada) i polarització (creixement d’ocupacions de salaris baixos i alts, no dels mitjans). La crisi no ha fet més que agreujar una dualització social ja germinada als anys 90.

4. El 40% dels i les catalanes de 25 a 64 anys viuen pitjor que els seus pares i mares. El desclassament és correlatiu al nivell d’estudis.

2 exemples: 1) el desclassament ha afectat el 76% de les persones adultes sense estudis versus el 14% de les persones adultes amb màsters i doctorats. 2) el 16% de les persones enquestades amb màsters o llicenciatures, ha experimentat empobriment relatiu de la seva llar, pel 41% dels i les enquestades amb estudis bàsics.

5. Entre el 2008 i el 2012, el 13% de les persones enquestades han conegut l’ascens, el 57% la immobilitat, i el 30% han patit el descens a la vulnerabilitat (1.284.000 catalans i catalanes).

En els dos extrems dels ingressos (els i les qui tenen les rendes més altes, i els i les qui menys), predomina la immobilitat. No així en les classes mitjanes: només el 27% manté la posició, el 45% s’ha desclassat cap a posicions inferiors, mentre un 28% cap a superiors.

6. Malgrat que la crisi s’ha acarnissat més sobre uns grups que sobre uns altres, el cert és que també s’observa una democratització dels impactes negatius de la recessió. Ex: els i les filles de famílies obreres tenen un 20% de descens social acusat, per un 17% dels fills i filles d’orígens benestants.